Decidim iniciar la ruta al mirador del Gresolet només caldrà que seguim el rètol indicatiu que es troba al marge esquerra de la carretera tot just abans d’arribar a la zona d’aparcament del mirador. Haurem de pujar pel camí (arreglat amb uns esglaons) i endinsar-nos per un bosc de pins mentre veiem a la nostra dreta la cara sud de la serralada del Cadí. Es tracta d’un camí molt agradable i perfectament senyalitzat (entre d’altres senyals podrem veure rectangles de fusta pintats de vermell) que ens porta fins el refugi Lluís Estasen en uns 10 minuts.

Ens disposem a iniciar la pujada al Pedraforca. Un rètol al costat del refugi ens indica que hi ha dos camins per pujar des d’aquí al Pedraforca: per la tartera (no gaire recomanable) o pel Coll del Verdet. Nosaltres seguirem el del Coll del Verdet. El camí no té cap problema d’orientació ja que només cal seguir el PRC-123 indicat amb senyals grocs i blancs i l’iniciem deixant el refugi a la nostra dreta.

El camí continua pel bosc de pins tot apropant-se a la Canal de Riambau. Una vegada travessada la canal (que només porta aigua quan plou) i un parell de canals secundàris, el camí comença a pujar amb més força. El camí passa després per una zona de penya-segats des d’on tenim, en direcció nordest, una bona vista de la vall formada per la riera de Gresolet i dels cingles del mateix nom. També durant la pujada haurem pogut entreveure, en la mateixa direcció, el Monestir de Gresolet. Tot seguit el camí arriba a la Canal del Coll de Verdet i s’enfila muntanya amunt tot seguint-la i sortint del bosc.

Ara la pujada es fa més forta, però en pocs minuts assolim una zona més planera on podem distingir un monticle a la nostra esquerra i a pocs metres de nosaltres des del que podem obtenir unes bones vistes de la zona de Gresolet i a la cara sud de la serralada del Cadí (el Comabona és clarament visible). Passat aquest tram el camí torna a guanyar pendent, ara ja fortament i ens enfila ja cap el Coll del Verdet.

En pocs metres sortim ja definitivament del bosc i el camí transcorre per una zona força aèria, el camí en els últims metres abans d’arribar al Coll del Verdet està format per una pedra força esmicolada i cal mirar be on es posen els peus.

En arribar al Coll del Verdet podem veure Gósol als nostres peus i també la cara sud de la Serralada del Cadí des de la Torreta de Cadí al Vulturó (la part oest de la serralada). No ens entretenim gaire amb la vista ja que encara guanyarem força alçada i per tant les vistes sobre aquesta zona milloraran a mida que grimpem. Seguim doncs el camí (que en arribar al coll gira a l’esquerra) i pugem ja en direcció a la roca nua que es presenta al davant.

En pocs minuts arribem a la paret que hem de grimpar. El camí és força evident (a més esta ben senyalitzat) i només cal que posem mans i peus sobre la roca per començar a grimpar. La grimpada no té cap mena de dificultat si la pedra és seca. En cas de que s’hi hagi format glaç o estigui humida la situació canvia molt i aquest tram pot ser realment compromès. Cal tenir en compte que es tracta de la cara nord i que en algunes èpoques de l’any no hi toca el sol en tot el dia. Es tracta d’una grimpada llarga però que es fa ràpidament (si no tenim embussos davant). En finalitzar-la veurem la carena que cal seguir durant uns metres (ja sense pendent) fins la base de l’avantcim.

Aquesta segona grimpada es més “lliure” en el sentit que la possibilitat de possibles vies és més àmplia. Tot i això, està senyalitzada i no hem de tenir problemes. En arribar a l’avantcim veiem una gran fita i ja tenim una bonica panoràmica sobre la cara sud de la serralada del Cadí. El Pollegó superior és ja a tocar i el camí fins a ell ja només comporta petites grimpades…

El cim com ja era de suposar és ple de gent però la vista des d’ell és realment impressionant i aprofitem per menjar una mica. Veiem també el refugi Lluís Estasen empetitit al fons i Montserrat enterbolit per la calitja…

Iniciem el descens dirigint-nos cap a la l’Enforcadura (només cal seguir els senyals grocs que hem seguit des del Coll de Verdet). El descens també es fa per roca, però no arribem a la catalogació de “desgrimpada” excepte pot ser en alguns punts molt específics que si ens obliguen a posar mans a terra. Durant l’aproximació a l’Enforcadura el Pollegó Inferior guanya protagonisme en l’entorn. Una vegada arribats a l’Enforcadura veiem gent que baixa en direcció oest (a la nostra dreta). Aquest és el camí de Gósol, nosaltres hem de baixar cap a l’est (a la nostra esquerra) tot anant a cercar la immensa tartera que hi ha entre el Pollegó Superior i l’Inferior.

Pocs metres després de passar l’Enforcadura s’inicia la tartera. El començament és pot ser la part més delicada ja que està composta de pedres molt petites i amb poca quantitat el que fa que sigui molt senzill relliscar. Seguint sempre les indicacions d’en Conrad ens desviem cap a la nostra esquerra en un intent d’anar a cercar una zona amb un “coixí” més gruixut i amb pedres una mica més grans. Una vegada a sobre d’quest “coixí” podem baixar corrent (en tot cas sempre amb passes llargues que ens permetin tenir el cos inclinat enrere per evitar caigudes de cara que serien molt perilloses). Això desplaça un petit gruix de pedres sota els nostres peus el que fa que ens movem com en una cinta transportadora. Nosaltres ens movem amb una velocitat relativa a les pedres que trepitgem força petita, però el fet que aquest coixí de pedres es mogui fa que la nostra velocitat de descens sigui considerable.

Aquesta forma de descens precisa tenir molta decisió però és de bon tros la més pràctica ja que descendir poc a poc per aquesta tartera pot ser totalment esgotador i ens podria portar problemes si l’esgotament o l’atabalament no ens permetés acabar de descendir-la quan ja estiguessim al mig….

Degut a que fem el descens molt ràpid cal indicar el punt que he assenyalat al mapa com davallada. És una zona on la tartera s’estreta fins a un parell de metres d’ample i on hi ha una sobtada davallada de poc menys d’un parell de metres. En arribar aquí només cal que ens aturem i que descendim pels grans blocs de pedra desgrimpant-los. No té cap complicació però podem tenir un disgust si arribem a aquest punt a tota velocitat i no podem aturar-nos.

Una vegada finalitzada la tartera, aquesta passa a ser un corriol que s’endinsa al bosc i només cal seguir-lo per tal d’arribar en 15 minuts al refugi Lluís Estasen des d’on podem desfer el camí fet per tal de donar la sortida per finalitzada. Durant el camí d’aproximació al refugi trobarem 4 tarteres que hem de creuar. D’aquestes quatre, 3 només tenen 3 o 4 metres d’ample. L’altre (la tercera) és més ample però el camí està molt fresat i no notarem diferència entre el corriol que passa pel bosc i el que creua la tartera. Pel que sembla es pot descendir aquesta tartera fins arribar a la carretera però ja hem descendit prou tartera per avui…

En arribar al refugi tenim l’opció de girar a la dreta i anar pel bosc directament al Mirador de Gresolet o be seguir recte i baixar fins a la pista forestal que hi ha a prop del refugi (el PRC-124). En aquest cas només cal que seguim la pista a la dreta per arribar al mirador per un camí força més planer.